Història

El seu origen està en una antiga alqueria musulmana (Aljanet o Aljenet, que procedeix de l’àrab al-jannat, que significa els horts), encara que els primers nuclis poblats cal buscar-los a l’època ibèrica, ja que al terme s’han trobat monedes del s. II a. C./ 1a meitat del segle I. Durant el segle XIII fou repoblada amb colons cristians i donada en senyoriu a Pere García Ferrera l’any 1239. Després passà per diverses mans (Matoses, Pardo de la Casta, Cabanilles). El 21 d’octubre de 1375 fou creada parròquia independent; fins aquest moment pertanyia a la parròquia d’Espioca. Des del segle XV Alginet tenia per senyors la família Cabanilles, dels quals el poble conserva part del seu castell, sense torres i fossats. Els Vila-Rasa van unir-se als Fenollets, batlles de Xàtiva, i van aportar per matrimoni de Maria de Vila-Rasa amb Francesc Fenollet Escrivà de Romaní, el 1535, la baronia d’Alginet i el senyoriu de Benissanó. La baronia d’Alginet passà a l’hereu Joan Cristòfor de Cabanilles que casà amb Vicenta Casanova, matrimoni del qual va nàixer el primer comte de Casal, Joan Cristòfor de Cabanilles i Fenollet. La baronia d’Alginet esdevé vinculada al Comtat de Casal fins al 1706. Des de l’any 1850 la baronia d’Alginet era dels Escrivà de Romaní de la Quintana, comtes de Casal. L’any 1910 queda concedit al desè comte de Casal el títol de primer marquès d’Alginet i des del 1936 és marquesa d’Alginet Blanca Escrivà de Romaní i Morenès.

Edifici de l'Ajuntament

Ajuntament d'Alginet

Situat junt al Camí Reial, entre l’Església de Sant Antoni i el Mercat Municipal, hui Plaça del País Valencià, nº 1, al centre del poble. Antic castell-palau de Jeroni Cabanyelles, governador de València i senyor d’Alginet aleshores, que manà construir pareix ser a finals del segle XVI, servia com a fortalesa aillada per a defensa del seu senyor, amb dues torrasses emmerletades als angles nord y sud. A la base s’obrien amples i profonds fossats. Al seu voltant es va eixamplar la vila.

La Casa Ajuntament, que s’ubicava a la plaça situada entre el castell i l’església vella, donat el seu estat ruinòs, es derrocà l’any 1746. L’any 1812, el govern municipal es fixa com a objectiu transformar el castell senyorial a Casa Consistorial, encara que no ho aconsguirà fins a més endavant. El Comte va cedir part del seu edifici que feia cantó amb el carrer Magistrat Greus com a seu de la Casa de la Vila. L’any 1866 s’instal·la l’escola al castell, amb un aula per a les xiquetes i una altra aula per als xiquets. Finalment, l’any 1875 es comprà el castell, al 1876 s’iniciaren les obres, baix la direcció de l’arquitecte Vicente Constantino Marzo, es va cobrir el fossat que envoltava el castell, es rebaixà la torrassa nord fins a l’alçada de la vorera i la torrassa sud va ser derrocada amb anterioritat. El 30 de setembre de 1877 se celebrà la primera reunió al nou saló del castell, encara que no havien acabat les obres de reforma. De la configuració del primitiu castell únicament existeix el plànol del ”Projecte d’Eixample de l’any 1870, on apareix parcialment el perímetre del castell amb una torrassa al cantó i un fossat envoltant-lo. Al darrere, a la part de llevant, hi havia l’hort del senyor.
L’edifici està constituït per dues ales ortogonals, de tres plantes d’alçada, resoltes en doble crugia i abraçant un pati tancat per un mur de 2ms. de gruixa. Baix el mur de tanca del pati hi ha una galeria subterrània coberta amb volta i finestrats, avui cecs, que obrien al fossat que rodejava l’antic castell. Alexandre Laborde, a començaments del segle XIX, el descriu com un antic castell envoltat de fossats, amb merlets i grosses torrasses. Pascual Madoz, a mitjans del segle XIX, parla del seu bon estat de conservació i de l’existència d’una torrassa, al nord junt al Camí Reial, i del fossat. L’actual façana de migdia sembla que és encara la realitzada per Marzo. La façana de ponent, obra de J.M. Cerveró, fou dissenyada a imitació de la del migdia, segons la memòria del projecte datat en 1952. A aquestes façanes el llenguatge neoclàssic està emfatitzat fins el manierisme i barrejat amb elements propis de l’eclecticisme historicista de finals del segle XIX. A l’interior, tant l’escala com el saló de sessions es corresponen estilísticament amb aquestes característiques, cosa que fa pensar que són obra també de V. Constantino Marzo.
L’any 1934 va efectuar-se una altra reforma en planta baixa per tal de situar-hi tres tendes recaients a la part del Mercat.
Una nova reforma l’any 1952, dirigida per l’arquitecte J.M. Cerveró, afectà a la planta baixa i a la nova façana de ponent ja citada.
Les últimes reformes són de l’any 1980 i, la més recent, de l’any 2007.
(Informació treta del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic del Terme Municipal d’Alginet i del treball de Carolina Roda Arcos)

La Torre Luengo

Descripció: Es troba a uns 2 km del nucli de la població, en una zona agrícola i envoltada de camps de tarongers, concretament en la partida de l'Horteta, al centre d'una antiga gran masia. Compta amb un edifici datat en el segle XVIII o amb anterioritat. En la part de llevant hi ha una zona enjardinada, amb arbres molt alts i d'un cert exotisme.
L'edifici en si és un cos principal de dos plantes amb una façana orientada al migdia. En la part de darrere, té un gran pati al què s'accedix per la porta del cos principal. L'envolten tres costats habilitats per a les dependències de servici. En la part de llevant, hi ha un cos de més alçària, on es situava la capella. La població dispersa de la contornada acudia a esta capella els diumenges.

Torre Luengo Alginet

Al costat sud-est, està situada la torre, independent en certa manera. La seua tècnica constructiva respon a l’utilitzada a les obres d'enginyeria civil de la segona mitat del segle XIX. Al seu disseny s'aprecien certes similituds amb propietats coetànies construïdes per l'aristocràcia o alta burgesia valenciana.
Té 7 plantes acabades en terrassa plana i rematada amb una singular estructura metàl·lica amb escala de caragol que allotja a la seua part més alta una xicoteta campana i sobre ella un parallamps. Consta d'un cos basamental de carreus de pedra sobre el qual s'alcen tres cossos més de murs de maçoneria amb filades anivellants de rajola i les cantons del qual són d'este material.
Té finestres envoltades de rajola i rematades amb arcs escarcers en totes les plantes de les cares sud i este, a més dels dos últims cossos de les altres cares. Les finestres de la penúltima planta tenen balcó en els quatre costats, mentres que les finestres de l'última planta són òculs amb forma ovalada. Els buits que no estan cegats tenen unes reixes de ferro forjat d'elaborat disseny barroquejant. La torre compta amb una habitació per planta amb l'escala situada en uns dels cantons. L'escala s'il·lumina amb estrets esgarranys.

Història: També se la coneix com a Heretat de l'Algineta. La primera notícia documentada és de 1861. Al llibre de Millores d'enguany (apèndix 11, pàgina 86) figura esta masia a nom de Juan Baltasar Luengo. Abans, en total disposava de 732 fanecades, la major part d'horts. A principis del segle XIX, comptava amb un total de 1354 fanecades. En un poble amb la terra històricament tan repartida, esta dada és significativa. Este terreny representava la màxima propietat del terme.
La família Luengo va tindre una gran influència en la història d'Alginet. Juan Baltasar Luengo va introduir el cultiu del cacauet a la comarca. D'altra banda, al casc de la població, va construir un grup de cases per a jornalers a mitjan del segle XIX.

A l'actualitat: La propietat de les terres i de l'edifici està dividida. Es va restaurar en el seu moment i es va modificar, perdent gran part de les seues característiques originals d'edificació fortificada. Hui en dia, l'edifici presenta un alt grau de deteriorament. La torre compta amb materials de millor qualitat i té alguns desperfectes en la part alta. A més, l'estat de conservació de l'interior és ruïnós.